23.6.18

NIT DE SANT JOAN









 
Nit de Sant Joan
la nit mes curta de tot  l’any
és nit de màgia, és nit de foc,
foc  encès  amb la flama
que porten del Canigó,
per cremar en la foguera
tot allò que no serveix,
mentides i enveges
odis, rancúnies i  mil coses més.

Nit de Sant Joan
és nit de foc i és nit d'aigua,
de rius i fonts i la mar salada,
nit de Sant Joan, nit embruixada.
Si salut, i  amor vols demanar,
nu, a la mar entraràs de matinada
molt  abans que surti el sol
i et deixaràs acaronar per set onades.

Solstici d’estiu…
On és  curta la nit i és llarg el dia
si arribés l’amor…que feliç seria!

                                                   Àngela





8.6.18

HORITZÓ





Els anys giravolten amb exactitud
repetint ombres puntuals
a les cites del calendari.

Però alguna cosa no quadra.
No plou igual, ni bufa el vent
així com abans bufava.

Se’ns han trencat els refranys.
Tant se val què faci la Candelera,
que cada dia un raig
no serà pas pel maig.

Ja no tornen els anys
a la casella de sortida.
S’ha trencat l’etern retorn
i hem acabat d’assassinar
el Déu immanent a tot
que ens protegia.

Es com si haguéssim desmuntat
i tornat a muntar, malament,
el gran rellotge.

Els anys ja no són
ni tant sols assemblats
a ells mateixos.
Més aviat, semblen lluitar
per veure quin d’ells
exagera més la febre
que ens devora.

I ens han retornat
aquell Déu terrible, distant i transcendent,
que a la fi ens aguaita.


                             Aleix Diz

28.5.18

PARAULES NO DITES






Un aspre regust
em queda en la boca
de paraules no dites
que assequen la gola.

Paraules no dites
que es queden a dins
          per temor d'ofendre,
          ofeguen el pit.

          El cor em mosseguen
          i em cremen la pell,
          les paraules no dites,
 no dites a temps.

                Àngela

12.5.18

LA POESIA




                                                                                 Josep Maria

6.5.18

L'ALIANÇA







Damunt la blanca arena
que bressolà el nostre amor
he enterrat una aliança,
perquè se l’emporti el mar
per sempre sota les aigües

Potser l'engolirà un peix menut
com si fos  menja preuada,
un peix de boca vermella
i amb les escates daurades.

Si existissin sirenes
i alguna d'elles el trobava
se la posaria al dit, pensant
que era un tresor formidable
quan tan sols és un record
de les mentires que em deies
a la sorra de la platja
                                       Glòria

20.4.18

UN ALTRE SANT JORDI







És, sospir tel·lúric, la humida cova
amagatall de la temible bèstia.
Per a la bella donzella és alcova,
però per al poble és una molèstia.
Per al bon cavaller serà la prova,
i no exempta, si guanya, d’immodèstia.
Que tothom expectant res més no vol
que ell i tots recuperin el control.

Plantat davant la cova, amb crit potent,
avança ardit en Jordi i desafia
l’enorme drac, terrible i imponent
que deixant la noia d’allà sortia.
El monstre encuriosit mira el valent
cavaller que  espantar ingenu confia.
Salta el drac a sobre, lent i amb desgana,
i ell l’esquiva elegant, mostrant qui mana.

Potser no va calcular l’embranzida
o no va preveure l’agilitat
d’aquell que amb la llança li pren la vida.
La pobre donzella molt  s’ha torbat
quan ha sentit de l’animal la crida
demanant-li que vingui al seu costat.
― Ara seràs lliure gentil donzella,
m'agrades tant que per mi ets la més bella.

La noia no pot creure el que li diu
aquell arrogant cavaller que amb dret
total sobre ella es creu mentre somriu.
― Penses que ets un llop, i ets un cadellet.
No entenc per què ets tan dròpol i impulsiu
I veig que en l’amor ets analfabet.
Per què no t’estalviaves el treball?
¡Jo mai no hagués mort el teu cavall!

                                                       
                                                                                       Aleix Diz



Imatge: Derevyanko Nataliya